La església parroquial de Sant Bertomeu,

L’augment de població feu necessària l’ampliació del temple parroquial. Edificada en part sobre l’església antiga, va bastir-se en 1744 una nova església amb planta, de creu llatina, amb sis capelles laterals entre els contraforts.

La nau té una volta de mig punt dividida en quatre trams. Les capelles, com indicava el Concili de Trento, estan comunicades entre si per tal de facilitar l’accés dels fidels cap a la capella de la comunió, situada al costat. del presbiteri.

Sobre el creuer s’eleva una cúpula amb petxines sobre tambor octogonal. La decoració a l’interior és neoclàssica i amb algun detall rococó. La capella de la comunió es va construir posteriorment.

La façana és senzilla i probablement construïda amb pedra del terreny. La portada, de pedra picada amb llinda plana rematada amb fris i cornisa. Per damunt la imatge del sant, emmarcada en un nínxol, que es troba envoltat per rocalles i florons gallonats. El capcer és mixtilini i coronat amb florons.

La torre del campanar és de planta quadrada i travessa la llotja. Està feta completament de rajola. Com en altres abundants exemples de terres valencianes, el cos de campanes s’obri a quatre costats gràcies als arcs de mig punt, i en aquests costats s’alcen quatre pilastres emparellades. La terrassa té un segon cos de campanes amb un arc de mig punt.

Durant la guerra varen desaparèixer el retaule de l’altar major, el presbiteri i part de la decoració de les capelles.

La imagineria, restaurada als anys quaranta i cinquanta, inclou obres de Pinazo. Darrere de la capella de la comunió es troba l’única part que es conserva de l’església antiga, de planta rectangular, i disposa de dos arcs apuntats de carreus que sustenten l’estructura. És d’estil de transició del romànic al gòtic: es tracta de la capella del Crist.

L’enteixinat està decorat en blanc, roig i groc; s’hi troben motius heràldics relacionats amb el senyoriu de Godella. De l’ornamentació, se sap que és «a la molinera». Asunción Alejos Morán ha assenyalat la influència musulmana fixant-se en la ceràmica de Manises i Paterna. Fou restaurada el 1954.